DEL VIATGE DE NOCES DEL PARE I LA MARE, un poema de Joan Margarit

Àvila, juliol del trenta-sis:                                   
ell va gravar els seus noms a la muralla.

El cel lluent d’estiu el travessaven

les bales negres de les orenetes

amb les notícies dels primers morts.

És l’èpica que em queda: anys més tard,

sota la por que vaig sentir d’infant,
vaig aprendre a callar i a somiar
sentint aquelles veus: Tindràs la teva guerra.

Ja no queda ningú dels qui m’ho deien.
Mai no he gravat cap nom en una pedra,
però tampoc m’ha abandonat la por,
perquè la vida m’ha mostrat els rostres
dels qui podrien ser els meus assassins.

Traducción al castellano:

DEL VIAJE DE BODAS DE MI PADRE Y MI MADRE

Julio del treinta y seis: mi padre grabó en Ávila
el nombre de los dos en la muralla.
El cielo de verano lo cruzaban
las balas negras de las golondrinas:
traían las noticias de los primeros muertos.
No me queda más épica que esta:
más tarde, bajo el miedo de aquel niño
aprendí a estar callado y a soñar
escuchando sus voces: Tendrás también tu guerra.

No queda nadie de los que así hablaban.
Nunca he grabado en piedra ningún nombre,
pero tampoco me abandona el miedo,
porque la vida me ha mostrado
sus rostros, los de aquellos
que bien podrían ser mis asesinos.